“Gegants de gel” de Joan Benesiu guanya el XLV Premi Crexells

Premi Crexells 2016 Benesiu butlleti

Gegants de gel, de l’escriptor Joan Benesiu ha estat escollida l’obra guanyadora del Premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès, creat l’any 1927, que enguany celebra la seva 45ena edició. Els socis i sòcies d’aquesta institució i els lectors dels clubs de lectura de Biblioteques de Barcelona i de les Biblioteques Públiques de Catalunya han votat aquesta obra com la millor novel·la catalana publicada l’any 2015.

El jurat del Premi Crexells, compost per Mita Casacuberta, David Castillo, Rosa Delor, Anton M. Espadaler, Jordi Llovet, i Patrícia Gabancho, presidenta, va seleccionar les següents obres com a les tres millors novel·les en català publicades el 2015: Gegants de gel, de Joan Benesiu; Formentera lady, de Jordi Cussà; i Hollister 5320 de Daniel Palomeras.

Un any més, han participat en la votació els lectors dels clubs de lectura de les Biblioteques Públiques de Catalunya i del Consorci de Biblioteques de Barcelona, que juntament amb els socis de l’Ateneu, han escollit l’obra guanyadora.

A més, l’Ateneu Barcelonès ha informat a través del Bloc Crexells de totes les novetats relacionades amb el premi. De nou, un dels objectius del Premi ha estat impulsar la participació i fer del Bloc Crexells un espai de foment de la lectura i de difusió de les principals obres de la novel·la catalana contemporània.

La proclamació del guanyador del Premi Crexells s’ha fet dimecres, 22 de juny, a les 20.30 hores, en el marc d’un acte festiu i obert a tothom, anomenat la “Revetlla literària”.

IMG_1475

Gegants de gel

A les acaballes de l’any, al voltant d’una taula del petit bar Katowice, a la ciutat argentina d’Ushuaia, s’hi troben diferents personatges arribats d’arreu del món. L’escriptor, convertit en viatger, relata els esdeveniments que succeeixen als diversos exiliats ancorats a la fi del món. Un parisenc que fuig de la seva acomodada família, un anglès que s’allunya d’un horror familiar, un jove mexicà estudiant de química, un xilè circumspecte i silenciós, el propi escriptor, que sembla immers en una cerca amb motius poc clars i, finalment, una polonesa, la propietària del bar.

Prop d’aquesta geografia de frontera física i també personal, cadascun desgranarà la seva pròpia història elaborant un trencaclosques que acaba formant un tapís preciós on tots els elements s’entrellacen al voltant de dos temes recurrents: la cerca de la identitat i el mite de la frontera.

Joan Benesiu

Joan Benesiu (Beneixama, 1971), pseudònim de l’escriptor Josep Martínez Sanchis, publica aquesta novel·la després d’haver guanyat amb Intercanvi (Bromera) el premi Ciutat de Xàtiva l’any 2007, d’haver escrit nombrosos contes amb els quals ha obtingut diversos guardons i d’haver col·laborat en l’opuscle cultural L’Esca, d’Arbúcies, i en la revista Manual de Uso Cultural, de Màlaga. És professor de filosofia a un institut de secundària del sud del País Valencià, on dirigeix des de fa nou anys un cineclub. La combinació de la seva prosa, suggeridora i enigmàtica, amb una veu molt personal deixa entreveure una narrativa d’alta volada que ens ofereix una literatura ambiciosa alhora que plaent.

Guanyador Crexells 2016 Benesiu

Jordi Cussà, un escriptor d’alt voltatge

L’autor de Berga és finalista al Crexells per ‘Formentera lady’ i presenta ‘El trobador Cuadeferro’01. width=

 

Article de Jordi Nopca al Diari ARA [11/04/2016]

 

“La dona, que havia complert setze anys feia quinze dies, era de quatre grapes sobre el llit”. Així arrenca l’elèctrica i intensa El trobador Cuadeferro(L’Albí), la nova novel·la de Jordi Cussà, que en un mes ha esgotat dues edicions. El llibre continua encara amb més vigor: “L’allioli d’emocions que l’exaltava era una mescla gairebé animal de dolor, culpabilitat, i un plaer sexual inaudit, absolutament inimaginable”. La noia és una de les moltes amants que va tenir el trobador i cavaller Guillem de Berguedà (1138-1196), protagonista del llibre.

“Fa molt de temps que el personatge em ronda pel cap -reconeix l’escriptor-.Va ser a principis de la dècada dels 80 quan Daniel Tristany, del grup amateur (però molt competent) Anònim Teatre, em va regalar els dos llibres on en parlava Martí de Riquer. La meva idea era fer-ne una tragèdia, i de fet la vaig escriure, però no s’ha estrenat mai”. Cussà és un dels homes de lletres més actius -i, paradoxalment, més desconeguts- del país. Amb la companyia Anònim Teatre de Berga ha estrenat una dotzena de muntatges. Ha publicat una seixantena de traduccions, entre les quals hi ha novel·les de Chuck Palahniuk, Patricia Highsmith, Truman Capote i John Le Carré (la seva preferida, però, és Adéu, Alexandria, d’André Aciman). L’any 2000 va publicar la seva primera novel·la, Cavalls salvatges (Columna), i des de llavors el seu ritme creatiu ha sigut notable: nou novel·les més, dos llibres de relats i un poemari. “No he sigut mai un escriptor metòdic -diu-. Al principi treballava de nit. Ara m’hi poso entre les onze i la una del migdia, i no paro fins que és hora d’anar a dormir”.

Fugir dels excessos

El Guillem de Berguedà que descriu Jordi Cussà és “excessiu”, però a més de ser un personatge “que es folla tot el que es mou i que mata tothom que l’emprenya, al final de la seva vida reflexiona sobre el que li ha passat: per arribar fins aquí, que és el que m’interessava explicar, havia de passar per les etapes prèvies”. L’alt voltatge eròtic i les escenes de violència estan escrites amb la meticulositat i ofici habituals en el novel·lista, que fa un any presentava un altre llibre important en la seva trajectòria, Formentera lady(LaBreu), un dels tres títols finalistes al premi Crexells 2016. “La culpa és un dels elements centrals en els meus llibres i també és present a Formentera lady, que està emparentada amb Cavalls salvatges -diu-. L’escriptura és una teràpia, i Cavalls va ser una teràpia claríssima, perquè acabava de deixar les drogues dures. En aquells moments tenia alguns records molt frescos i quan acabava d’escriure em feia un fart de plorar”. Quinze anys després, Cussà va poder abordar part de les difícils experiències que va viure -en primera persona o no- a Formentera lady, “una novel·la més metaliterària que avança per una corda fluixa i que sembla que en qualsevol moment pugui clavar-se una patacada”.

No és el cas, perquè fa temps que l’autor va assumir “l’esperit de Raskólnikov”, el personatge principal de Crim i càstig, de Dostoievski. “El més important era perdonar-me a mi mateix tot el mal que havia fet als pares, a la nòvia i als amics”, admet. Des de llavors ha fugit dels excessos i ha escrit novel·les que l’han anat confirmant com un escriptor amb un talent gairebé omnívor.

‘Gegants de gel’: El món acaba a Ushuaia

Article de Gustau Nerin  [Elnacional.cat]

Barcelona. Divendres, 8 d’abril de 2016

Ushuaia

Joan Benesiu ha arribat a la cinquena edició de Gegants de gel (Edicions del Periscopi), la novel·la que l’any passat va guanyar el Premi Llibreter. Ara, el jurat del Premi Joan Crexells de Narrativa, convocat per l’Ateneu Barcelonès, li ha donat un nou impuls al triar-la com a finalista d’aquest premi, junt a Formentera lady, de Jordi Cussà (La Breu), i Hollister 5320, de Daniel Palomeras (L’Altra). El veredicte final està, ara mateix, en mans dels lectors.

De la monotonia a l’aventura

L’obra succeeix a Ushuaia, a l’extrem sud de l’Argentina, en un extrem del món habitat. En aquest racó de món s’hi troben personatges arribats de diferents llocs del món, amb diverses experiències, però amb motius variats per cercar una situació extrema. De persecucions mafioses a problemes de parella, tots busquen un lloc enigmàtic per escapar. I, com atrets per un imant, aquests personatges acabaran trobant-se.

Tot el món en un microunivers

D’aquesta forma Ushuaia esdevindrà un microunivers en el que es podran explicar grans conflictes del món modern: els problemes econòmics de França, les bandes violentes de Mèxic, l’addicció dels joves europeus a les xarxes socials, el conflicte de les Malvines, els problemes sentimentals, la tràgica història de Polònia i dels soldats polonesos a les forces aliades, el terrorisme de Sendero Luminoso al Perú, la repressió de Pinochet a Xile…

Passions literàries

A l’obra hi ha un personatge que parla en primera persona, i que sens dubte, té molt de Benesiu. Però molts altres personatges relaten la seva història en primera persona. D’aquesta forma, els diferents personatges donaran peu a que Benesiu faci un repàs a les seves passions literàries: els polonesos Slawomir Mrozek i Stanislaw Lem, el quasi barceloní Roberto Bolaño, l’italià Primo Levi, el mexicà Sergio Pitol i, sobretot, el polonès instal·lat a l’Argentina Witold Gombrowicz. Però també el lector es veurà submergit en algunes altres de les obsessions de Benesiu, com la història de l’anarquista ucraïnès Simón Radowitzky, la música de Pablo Dacal, de Leonard Cohen i de Nacho Vegas, el pensament de Slavoj Zizek, el cinema de Truffaut… Així, doncs, Gegants de gel és un viatge literari i filosòfic pels referents intel·lectuals del propi Benesiu. I, a la fi, l’autor ens inclou en el seu univers més personal amb referències a la seva família. L’editor ha facilitat aquesta opció permetent a l’autor incorporar al text fotografies que reconstrueixen el seu particular univers (lamentablement algunes d’elles no es reprodueixen en una qualitat òptima).

El Katowice, centre de la trama

Una sèrie de personatges es troben al bar Katowice d’Ushuaia, cada vespre, en unes festes de Nadal. Cadascun d’ells explicarà als seus companys la seva història; un relat per nit… És una estratègia per unificar històries que transcorren a escenaris ben diversos. Una estratègia simple, però que acaba per dificultar la resolució del llibre, que no acaba d’estar travat i a la fi deixa una certa sensació d’inacabat. Hi ha personatges que es perden, històries inacabades, interrogants oberts… I, malgrat tot, Benesiu és un gran narrador, que en cada una de les seves històries és capaç de capturar l’atenció del lector i transportar-lo a paisatges llunyans i a circumstàncies límit. I, a través d’aquests, transmet la fascinació del qui viu una vida assossegada pel vertigen de les grans emocions. Com ho anomena ell: “la necessitat de navegar pels terrenys de frontera”.

Tot un pròleg

Se suposa que un pròleg serveix per presentar un llibre. Anem malament quan s’ha de presentar a l’autor del pròleg. I molt pitjor si al llibre és més extensa la biografia de l’autor del pròleg que la biografia de l’autor del llibre. En aquest cas, la biografia del prologista ocupa 16 línies, per 13 només per la de l’autor. I resulta preocupant quan, en una novel·la, el pròleg descriu més el prologuista i la seva obra que el text que es va a llegir. En aquest cas el principal objectiu del pròleg és deixar ben clar que el prologuista és un “lector exigent” i que el llibre va destinat a lectors com ell. Els qui vulguin evitar-se’l, poden començar el llibre per la pàgina 9.

El premi Crexells

El jurat del premi Crexells ja ha acabat la seva feina amb la tria de tres finalistes. Ara, el guardó s’atorgarà per votació popular. L’elecció l’organitza l’Ateneu, amb la col·laboració de Biblioteques de Barcelona i del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura. Podran votar en aquestes eleccions, doncs, els membres de l’Ateneu i dels clubs de les biblioteques. El resultat se sabrà el 22 de juny, als jardins de l’Ateneu, on se celebrarà una revetlla anticipada.

“Formentera lady”: l’infern dels paradisos artificials

Gustau Nerín  [Elnacional.cat]
Barcelona. Dilluns, 4 d’abril de 2016

La novel·la Formentera lady, de Jordi Cussà (edicions La Breu), ha estat triada pel jurat del Premi Joan Crexells de narrativa com a finalista del guardó. El veredicte final, el donaran els lectors. Es tracta d’un retrat de “la generació dels pringats”, aquells joves que van néixer als anys seixanta i que van viure l’apogeu de l’heroïna i del sorgiment de la sida. Una història amb mort, destrucció i dolor, però també amb esperança, amor… Un llibre clau, per la seva qualitat literària, i perquè ens ajuda a entendre un món marginal que molts van tenir ben aprop, i que només apareixia, molt de tant en tant, a les pàgines dels successos dels diaris.

La caiguda als inferns

Alguns dels personatges de la novel·la de Cussà, són personatges que venen d’ambients marginals. La resta, no. Bona part d’ells es fiquen al món de les drogues de molt joves, per la fascinació d’un món underground que semblava posar fi a la mediocritat de la societat: van acabar ficats en una espiral de la que no podien sortir-se’n. Van passar per la prostitució, la delinqüència, la presó, les amenaces, les venjances, les agressions, els enganys, els contagis… Un món en què la mort era tremendament propera. Una generació que va “viure de pressa”, i que va anar deixant cadàvers per les cantonades: accidents, venjances mafioses, sobredosis, sida…

La remuntada possible

El protagonista de l’obra es passa deu anys en el procés de ficar-se en l’heroïna i deixar-la. De fet passarà tant temps drogant-se com intentant deixar-ho. La gran dificultat pel protagonista serà recuperar alguna il·lusió al marge de les drogues. Trobar de nou un món en què es percebin les belleses del dia a dia. I és una missió difícil però possible. Una part del grup de protagonistes sobreviurà a la heroïna i a les seves conseqüències i, a més a més, conservarà l’amistat.

Sense simplificacions

Alguns dels personatges de Formentera lady són carn de canó per a les addiccions: famílies desunides, buits emocionals, problemes de parella… D’altres es fiquen al món del “cavall” com un joc, però acaben absorbits pel món de la droga. I, malgrat tot, el que més s’agraeix de l’obra de Cussà és la falta de moralina. Explica els perills de les drogues, però també reflexiona sobre el perquè de les drogues, el perquè deixar-ho tot per una addicció… A la novel·la hi ha tendresa i dolor, però ni un pèl de victimisme. Els personatges són persones, a més a més d’addictes: tenen sentiments, esperances i il·lusions, tot i que contínuament se’n van en orris. Aquest llibre suposa tot un homenatge als que van quedar-se pel camí.

Els límits de la memòria

Formentera lady, com la primera novel·la de Cussà, Cavalls salvatges, està basada en les seves vivències personals, però no són unes memòries. Recrea un món que ell coneix molt bé, el dels addictes, i els dels que intenten deixar-ho. Això no vol dir que tot el que expliqui sigui estrictament real. Introdueix personatges i elements falsos, però en qualsevol cas, inspirats en anècdotes reals d’un món que Cussà coneix molt bé, i en el que es combina a vegades el més chic amb el més marginal.

La memòria com a laberint

L’obra de Cussà juga amb els efectes de la memòria. Per una banda hi trobeum un conjunt d’anècdotes relatives a Daniel Alfals, àlies Niel, alter ego del propi Cussà. Per altra, històries viscudes o explicades pels seus companys: el Perla, l’Ona, la Renata, en Nicolau…I el fil cronològic es va trencant contínuament: el lector contínuament se n’assabenta de coses que no havia conegut abans. L’efecte aconseguit és recrear justament el funcionament de la memòria, una memòria selectiva, irregular, a vegades traïdora, que molts cops es complementa amb la memòria del grup. I això és especialment idoni quan es parla de la memòria d’al·lucinacions, de períodes de desconnexió, de temps d’inestabilitat… Una novel·la que aconsegueix reconstruir magistralment l’univers de l’adicció a les drogues. Excepcionalment dura, en un món literari, el català, on massa sovint s’imposen les històries massa senzillesi toves.

El premi Crexells

Durant aquestes setmanes, seran els lectors qui hauran de triar el guanyador definitiu del guardó, entre l’obra de Cussà, Hollister 5320, de Daniel Palomeras, i Gegants de gel, de Joan Benesiu. L’Ateneu Barcelonès organitza el guardó amb col·laboració amb Biblioteques de Barcelona i amb el Servei de Biblioteques del Departament de Cultura. Així, doncs, podran votar els membres de l’Ateneu i els dels clubs de les biblioteques. El guanyador se sabrà el 22 de juny, als jardins de l’Ateneu, en una revetlla anticipada.

Tres eren tres, les joies del Crexells

Article de Patricia Gabancho [Nuvol.cat]

La dinàmica d’un jurat literari és sempre una capsa tancada que, en obrir-se, pot contenir qualsevol cosa. Són persones amb hàbits de lectura diversos, que els porten a valorar amb adjectius peculiars cada una de les propostes que hi ha sobre la taula. Són gent que fan bromes, qualifiquen, desqualifiquen i parlen amb llibertat, sabent que el codi exigeix secret de confessió i/o professional. Un jurat, per tant, és una tertúlia i alhora un tribunal de tesi, reunit en privat. Hi suren dèries i s’hi submergeixen favors a pagar, si és que n’hi ha, que no ho sabem ni ho sabrem mai.

Foto-Joan-benesiu

En fi, deixem-ho estar: ens ho podem imaginar. I, si en som capaços, imagineu ara taula parada i al voltant aquestes persones: Rosa Delor, Jordi Llovet, Anton Maria Espadaler, David Castillo i Mita Casacuberta. Nivells variables d’ironia i mala llet, però saviesa a dojo, cadascú per on l’enfila. Una taula de luxe: el jurat del premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès, un premi peculiar, perquè té en la panòplia des de Josep Maria de Sagarra a Mercè Rodoreda, en una punta cronològica, i Joan-Lluís Lluís o Joan Francesc Mira, per l’altra, més països catalans impossible, d’extrem a extrem de la geografia, amb tot el que hi cap al mig. Premi per novel·la publicada, ara mateix, i amb votació popular. Us ho explico: el jurat tria tan sols les tres novel·les finalistes i després un seguit de clubs de lectura de les biblioteques i els socis de l’Ateneu voten la guanyadora. Si teniu paciència de mirar la llista de premiats, veureu que el nivell és de nota. Són novel·les d’una grandíssima qualitat, com si els diversos jurats de les últimes tongades haguessin tingut una lupa especial per descobrir allò que val entre tones de paper de patacada.

No us explicaré les discussions, eternes, circulars, punyents, que es van produir al voltant de la famosa taula del jurat, en successives reunions. No ho puc fer. Però sí que us presentaré el veredicte, que diu molt del jurat; un veredicte pronunciat en un any en què la collita ha estat notable. Les tres novel·les finalistes són aquestes, i no sé com llistar-les de manera que no sembli que les poso en cap ordre. Aquestes tres: Formentera Lady, de Jordi Cussà;Hollister 5320, de Daniel Palomeras; i Gegants de gel, de Joan Benesiu. Us en parlo perquè són tres joies. Abans, un comentari; sense proposar-s’ho, sense verbalitzar-ho, el jurat va descartar novel·les de grandíssim èxit, per tant eficaces, per tant amb aquesta qualitat popular que assegura vendes a dojo, com ara La filla estrangera o La maledicció dels Palmesano, entre d’altres, no per prevenció contra l’èxit de mercat, sinó perquè va anar així: sense que aquesta fos la intenció es va anar centrant el focus en obres amb menys ressò però no pas menys qualitat, ans al contrari.

Jordi-Cussà

Formentera Lady és una novel·la madura d’un autor especial, no només per l’experiència vital que atresora, sinó per la capacitat narrativa. És una novel·la generacional, escrita des de l’altra punta de la vida, quan la joventut es un miratge que ja no saps si va ser-hi o te l’inventes. Però aquesta és la joventut del món de la droga; del món de l’excés i la marginalitat, un món molt real en determinades dècades no gaire llunyanes, poc present tanmateix en la nostra literatura. L’autor ens hi passeja amb gràcia, sense ni un pèl de sordidesa, amb veritat, amb tendresa, amb una escriptura prodigiosa de ritme, encert i gràcia. Una delícia, i reveladora; un món consistent.

Hollister és tot el contrari: també madura, és una novel·la curta —altrament seria impossible—, molt dura, molt estricta, amb un llenguatge que hi canten els àngels, però que explica una experiència tardoral, final. Alhora creuada per diversos nivells d’històries en escenaris diversos, el balanç de memòria que s’imposa, i un final corprenedor. Tot és simbòlic, tot és complex, tot és interior i exterior alhora. Crepuscular, intensa, sàvia.

Finalment, Gegants de gel ja la vaig comentar en aquesta pantalla. És una novel·la serena, cosmopolita i diferent: un home que viatja fins a l’última frontera mítica, Ushuaia, i hi coincideix amb un estol de personatges amb històries a explicar i, malauradament per ells, amb històries a viure. Paisatge gelat, cors buits, acció mínima i malgrat això una narrativa —esplèndidament escrita— que t’arrossega dies enllà com arrossega aquests personatges desencaixats, vinguts d’arreu, sols de la més pertinaç de les solituds, la que es congria dins de l’ànima entre buits i mentides.

Daniel-Palomeras-680x509

En fi, això és tot. No us en puc dir més, però sí que us convido a la lectura: si no feu part de clubs bibliotecaris i no sou socis de l’Ateneu, no podreu votar: voteu, doncs, en la intimitat. Això sí, podeu venir a la festa de proclamació de la guanyadora, el dimecres 22 de juny, a tocar de Sant Joan: cava i coca per tothom, al preciosíssim jardí de l’Ateneu. Abans, però, un tast: per Sant Jordi hi haurà lectura pública de fragments de les tres obres, cap a les dotze. Veniu i llegiu, o escolteu, o busqueu granotes i peixets en la bassa ombrejada per les palmeres. La tortuga ja estarà desperta.