Tres eren tres, les joies del Crexells

Article de Patricia Gabancho [Nuvol.cat]

La dinàmica d’un jurat literari és sempre una capsa tancada que, en obrir-se, pot contenir qualsevol cosa. Són persones amb hàbits de lectura diversos, que els porten a valorar amb adjectius peculiars cada una de les propostes que hi ha sobre la taula. Són gent que fan bromes, qualifiquen, desqualifiquen i parlen amb llibertat, sabent que el codi exigeix secret de confessió i/o professional. Un jurat, per tant, és una tertúlia i alhora un tribunal de tesi, reunit en privat. Hi suren dèries i s’hi submergeixen favors a pagar, si és que n’hi ha, que no ho sabem ni ho sabrem mai.

Foto-Joan-benesiu

En fi, deixem-ho estar: ens ho podem imaginar. I, si en som capaços, imagineu ara taula parada i al voltant aquestes persones: Rosa Delor, Jordi Llovet, Anton Maria Espadaler, David Castillo i Mita Casacuberta. Nivells variables d’ironia i mala llet, però saviesa a dojo, cadascú per on l’enfila. Una taula de luxe: el jurat del premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès, un premi peculiar, perquè té en la panòplia des de Josep Maria de Sagarra a Mercè Rodoreda, en una punta cronològica, i Joan-Lluís Lluís o Joan Francesc Mira, per l’altra, més països catalans impossible, d’extrem a extrem de la geografia, amb tot el que hi cap al mig. Premi per novel·la publicada, ara mateix, i amb votació popular. Us ho explico: el jurat tria tan sols les tres novel·les finalistes i després un seguit de clubs de lectura de les biblioteques i els socis de l’Ateneu voten la guanyadora. Si teniu paciència de mirar la llista de premiats, veureu que el nivell és de nota. Són novel·les d’una grandíssima qualitat, com si els diversos jurats de les últimes tongades haguessin tingut una lupa especial per descobrir allò que val entre tones de paper de patacada.

No us explicaré les discussions, eternes, circulars, punyents, que es van produir al voltant de la famosa taula del jurat, en successives reunions. No ho puc fer. Però sí que us presentaré el veredicte, que diu molt del jurat; un veredicte pronunciat en un any en què la collita ha estat notable. Les tres novel·les finalistes són aquestes, i no sé com llistar-les de manera que no sembli que les poso en cap ordre. Aquestes tres: Formentera Lady, de Jordi Cussà;Hollister 5320, de Daniel Palomeras; i Gegants de gel, de Joan Benesiu. Us en parlo perquè són tres joies. Abans, un comentari; sense proposar-s’ho, sense verbalitzar-ho, el jurat va descartar novel·les de grandíssim èxit, per tant eficaces, per tant amb aquesta qualitat popular que assegura vendes a dojo, com ara La filla estrangera o La maledicció dels Palmesano, entre d’altres, no per prevenció contra l’èxit de mercat, sinó perquè va anar així: sense que aquesta fos la intenció es va anar centrant el focus en obres amb menys ressò però no pas menys qualitat, ans al contrari.

Jordi-Cussà

Formentera Lady és una novel·la madura d’un autor especial, no només per l’experiència vital que atresora, sinó per la capacitat narrativa. És una novel·la generacional, escrita des de l’altra punta de la vida, quan la joventut es un miratge que ja no saps si va ser-hi o te l’inventes. Però aquesta és la joventut del món de la droga; del món de l’excés i la marginalitat, un món molt real en determinades dècades no gaire llunyanes, poc present tanmateix en la nostra literatura. L’autor ens hi passeja amb gràcia, sense ni un pèl de sordidesa, amb veritat, amb tendresa, amb una escriptura prodigiosa de ritme, encert i gràcia. Una delícia, i reveladora; un món consistent.

Hollister és tot el contrari: també madura, és una novel·la curta —altrament seria impossible—, molt dura, molt estricta, amb un llenguatge que hi canten els àngels, però que explica una experiència tardoral, final. Alhora creuada per diversos nivells d’històries en escenaris diversos, el balanç de memòria que s’imposa, i un final corprenedor. Tot és simbòlic, tot és complex, tot és interior i exterior alhora. Crepuscular, intensa, sàvia.

Finalment, Gegants de gel ja la vaig comentar en aquesta pantalla. És una novel·la serena, cosmopolita i diferent: un home que viatja fins a l’última frontera mítica, Ushuaia, i hi coincideix amb un estol de personatges amb històries a explicar i, malauradament per ells, amb històries a viure. Paisatge gelat, cors buits, acció mínima i malgrat això una narrativa —esplèndidament escrita— que t’arrossega dies enllà com arrossega aquests personatges desencaixats, vinguts d’arreu, sols de la més pertinaç de les solituds, la que es congria dins de l’ànima entre buits i mentides.

Daniel-Palomeras-680x509

En fi, això és tot. No us en puc dir més, però sí que us convido a la lectura: si no feu part de clubs bibliotecaris i no sou socis de l’Ateneu, no podreu votar: voteu, doncs, en la intimitat. Això sí, podeu venir a la festa de proclamació de la guanyadora, el dimecres 22 de juny, a tocar de Sant Joan: cava i coca per tothom, al preciosíssim jardí de l’Ateneu. Abans, però, un tast: per Sant Jordi hi haurà lectura pública de fragments de les tres obres, cap a les dotze. Veniu i llegiu, o escolteu, o busqueu granotes i peixets en la bassa ombrejada per les palmeres. La tortuga ja estarà desperta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s